,

Un dia amb els cossiers

Al llarg d’aquest curs hem tractat temes com la geografia de les nostres illes, el nostre clima tan i tan envejat per altres territoris, la nostra emocionant i entretinguda història, també els personatges que han format part d’ella,… però el tema que més ens ha agradat ha estat el de les festes populars.
Mitjançant presentacions orals hem anat explicant les festes més conegudes i importants de les Balears: Sant Joan de Ciutadella, Sant Bartomeu de Montuïri, els Moros i Cristians de Pollença, etc.

Un dia vàrem tenir la sort de que, a part de comptar amb una presentació sobre la figura dels cossiers, la cap d’estudis Margalida ens mostràs el ball típic i la vestimenta dels cossiers d’Inca, idó ella n’és la dama!

Els cossiers d’Inca s’han recuperat en els darrers anys gràcies a Jaume Serra, qui se’n recordava de la música i les passes d’una cançó: l’Oferta, i també gràcies a un grup de joves amb empenta cultural. Aquests cossiers són sis homes, que vesteixen d’un color diferent cada un i ballen dirigits per una dama, la qual vesteix de blanc.

La vestimenta d’aquests és molt el•laborada i gràcies a na Margalida la poguérem apreciar ben d’aprop.  Fins i tot, dos companys es posaren les robes; un de dama i l’altre de cossier, i intentaren imitar el ball original.

Tot i no aconseguir que els hi sortís a la perfecció, vàrem riure i ens ho passàrem molt bé!

Aina Roig, 1r de batxillerat

, , ,

La consulta jove de l’IES Joan Alcover a IB3

Us deixam l’enllaç on IB3 va fer un petit reportatge sobre la consulta jove amb imatges del reportatge que realitzàrem el mes de maig.

Sofia Ramis i Arabia Rodríguez, Cultura Audiovisual

, ,

Publicitat i mediambient amb Jaume Perelló

Dia 12 de juny, amb motiu del passat Dia Mundial del Medi Ambient ,va tenir lloc al saló d’actes de l’institut la conferència del periodista i membre del GOB Jaume Perelló : PUBLICITAT I MEDIAMBIENT.

La xerrada anava dirigida als alumnes de 2n Cicle d’ESO i 1r de Batxillerat per tal de fer un petit recorregut per diverses campanyes publicitàries i contracampanyes, a fi d’analitzar els diversos missatges (implícits o explícits ) sobre temàtiques que els afecten directament  (consum de tabac, alcohol, conducció, conscienciació i sensibilització mediambiental…).

El ponent, amb un toc d’humor, va fer reflexionar als nostres adolescents sobre l’ús i abús de les noves tecnologies, així com sobre la importància de ser nosaltres mateixos i no deixar-se caure per la pressió del grup.

Des de la comissió mediambiental volem agraïr la gentilesa del conferenciant cap al nostre institut.

Bel Ripoll, comissió mediambiental

, ,

August Bover visita l’IES Joan Alcover

El passat 15 de maig, August Bover, poeta i escriptor barceloní, visità el nostre institut.

Uns dies abans de la visita, analitzàrem alguns dels poemes del seu llibre Cloc! i els posàrem en comú. També coneguérem un poc més d’ell cercant la seva biografia a Internet. Va ser una feina àrdua, però tot va pagar la pena quan finalment el coneguérem.

El dia de la visita, la nostra professora ens dugué a tots els alumnes de 2n d’ESO a la sala d’actes, on el poeta ens esperava. Tots seguérem i August Bover començà a xerrar. Una cosa que em cridà l’atenció sobre ell fou la fluïdesa amb què parlava. Però, és clar, un professor d’universitat ha de tenir aquesta qualitat. Ens explicà anècdotes diverses i respongué les nostres preguntes molt amablement. Fins i tot, ens arribà a dir que el podíem interrompre per demanar qualsevol cosa (encara que ningú no s’atreví a fer-ho).

Finalment, els alumnes de Literatura Catalana de 1r de Batxillerat entraren a la sala i recitaren un poema que havien creat especialment per a l’ocasió. Tot seguit, els alumnes de 2n aplaudírem i tornàrem a les nostres aules.

 Javier Rodríguez, 2n ESO B

,

Una alcoveriana a la Ruta Quetzal

Record la primera vegada que vaig sentir parlar de la Ruta Quetzal. La meva cosina se n’anava de viatge a Amèrica amb joves de tot el món, amb només una motxilla i dormint a tendes de campanya, em va resumir ma mare. Jo tenia onze anys, però ja sabia que aquesta aventura estava feta per a mi.

“Ruta Quetzal BBVA es un viaje “iniciático”, “ilustrado” y “científico”, en el que se mezclan cultura y aventura”, diu la pàgina web. Si fa un any m’haguessin demanat a mi, hauria definit: un impossible. Ja m’havia presentat a la meva primera oportunitat, i no m’havien agafat. Però com sóc una mica tossuda i preferesc perdre que rendir-me, vaig decidir presentar-me per segona i darrera vegada.

Vaig passar quasi quatre mesos engrescada a un treball d’investigació sobre les cultures indígenes de Panamà i l’ecosistema de la selva, robant hores a l’estudi, al conservatori i a la son, interessant-me cada dia més per la meva feina, per aquell nou món que descobria només a travès de l’ordinador i que somiava visitar a l’estiu. No em vaig adonar que el viatge ja havia començat, sense moure’m de la meva habitació. Quan el gener vaig enviar el meu treball per Correus, pensant que allà acabava la meva relació amb la Ruta, em sentia ja realitzada i satisfeta per haver-ho acabat dins el termini.

Per això, quan ma mare em va mostrar les llistes d’admesos un mes més tard, amb el meu nom entre tants, no vaig ser capaç de reaccionar. Per a mi va ser un somni complit (quants de joves poden contar que han viscut un somni?), significava una nova empenta a la meva vida, al meu amor propi, la demostració de què amb esforç podia assolir les meves metes. Potser no ho vaig creure fins que el 18 de juny, em vaig pujar a l’avió cap a Madrid amb les meves dues motxilles, la meva roba encara blanca i les meves noves Panama Jack.

La primera etapa del viatge, la de la selva, fou dura. Ens sobrava fang i calor, i mancava l’aigua, però mai les forces, ni una mà que t’ajudés a seguir endavant. Érem 227 joves de tot arreu, la majoria lluny de casa, visquent l’aventura de les nostres vides, bruts, cansats i feliços. Els pobles emberá i wounaan de Panamà ens varen rebre a les seves comunitats, ens alimentaren i ens ensenyaren que no calen els diners, el petroli o la tecnologia per ser feliços, que la riquesa més gran no és material. Caminàvem, cantàvem, menjàvem exòtics menjars i arròs amb pollastre, ens banyàvem als rius, dormíem poc i parlàvem molt. En aquells primers sis dies aprenguérem el valor d’un llit, un vàter i una gelera i vàrem construir els ciments d’unes amistats que acabarien creixent més fortes que qualsevol fins al moment.

Potser per això tornar a muntar campament a l’ombra dels gratacels de Panamà ciutat ens va semblar massa fàcil. Allà vàrem estar tres dies aprenent a desenvolupar programes d’emprendiment social i visitant el nucli antic. Panamà és el país amb més desigualtat entre rics i pobres del món, i això es reflecteix a la seva capital. Des de l’autobús veiem grans barriades de febles cases de llautó, sense una paret, sense sostre, i al fons es destacaven els luxosos gratacels que tant em recordaven a les pel·lícules de Manhattan.

La darrera setmana al continent americà fou molt intensa. Passàrem dos dies a l’illa de Taboga, a l’oceà Pacífic o Mar del Sud; navegàrem pel Canal de Panamà, aprenent alhora la seva història i la del país, i arribàrem al Carib. La fortalesa de San Lorenzo, on acampàrem dues nits, és sense dubte un dels llocs més especials que hi ha al planeta. Envoltades de selva, a la vora del riu Chagres i de l’oceà Atlàntic, les runes d’aquesta antiga fortalesa espanyola parlen de pirates, de guerres, misteris i aventures. De matinada, quan ens aixecàvem, el seu silenci natural es trencava amb els crits dels micos. El matí del nostre darrer dia a Panamà ens sorprengué una intensísima pluja. No servia de res amagar-se baix els arbres; xops, ens dedicàrem a gaudir d’aquest darrer regal tropical que se’ns concedia.

En arribar a Madrid, ens varen donar una horabaixa lliure, i la meva mare em va venir a visitar.  En set hores vaig intentar resumir-li les tres setmanes que ja duia de viatge, va rentar-me la roba, em vaig dutxar a una vertadera dutxa, vaig descansar a un vertader llit i em va convidar a sopar de tapes pel centre. Crec que no cal dir que sense ella, sense els seus continus ànims, els seus esforços, la seva ajuda i la seva fe en mi, més forta que la meva mateixa, aquest viatge mai hagués estat possible, com tantes altres coses a la meva vida.

L’aventura continuà cap a Bèlgica, en una llarga jornada en bus. Foren uns dies molt més relaxats, encara que ens seguíem aixecant a les cinc del matí, plens de visites culturals, conferències i passeigs per Brussel·les, Gant, Bruixes i Anvers. Ara els tocava als nostres companys americans meravellar-se amb el nou món que descobrien a Europa. Aquell també va ser un viatge en el temps. Vàrem visitar dues Europes alhora, la renaixentista de Carles V i la de la Unió Europea.

A la tornada vàrem aturar a París. Era un dels dies més esperats per tots: dotze hores a la ciutat de les llums, de l’amor, en el dia nacional de França. París era una festa, sonava música als carrers, i nosaltres caminàvem cantant encara més alt. Després visitar la seu de la UNESCO, el motiu de la nostra estada allà, i de caminar tot el dia a la vora del Sena, vàrem aturar a Nôtre Dame a sopar. Els acords d’Imagine, de Let it be o del Hallellujah de Cohen ens uniren a tots els expedicionaris en una gran abraçada que rodejava al guitarrista parisenc que els feia sonar en un moment màgic.

La darrera setmana a Espanya va ser una carrera a contrarellotge. El temps se’ns tirava a sobre i encara ens quedaven mil coses per fer, mil experiències per descobrir i massa persones per conèixer. No ens volíem perdre res. Vàrem fer la nostra darrera caminada per la serra, vàrem probar les aigües gelades d’un riu, vàrem passejar per Madrid, vàrem visitar el Museo del Prado i el Palacio Real, vàrem conéixer el príncep, vàrem parlar amb Miguel de la Quadra-Salcedo (l’aventurer que fa possible cada any aquest viatge), vàrem menjar xocolata calenta, vàrem visitar Extremadura, vàrem dormir a una plaça de toros, vàrem fer el darrer concert, vàrem llegir el testament de Ferran el Catòlic, vàrem vàrem, vàrem… Vàrem començar a considerar les hores de son com hores perdudes, i sacrificàvem el dormir per poder parlar amb els companys.

Quan ens vàrem aixecar el darrer dia no pareixia el darrer dia. Vaig desmuntar en campament sense ser conscient de què no el tornaria a muntar. Els monitors i periodistes feien com si res, però no calia que ningú ens recordés que poc a poc s’acabava. Es va establir un intens tràfic de quaderns i diaris que emplenàvem amb dedicatòries, records i direccions de correu d’arreu del món. Després de l’entrega de diplomes, Jesús Luna, el nostre cap de campament ens va explicar en un emotiu discurs el que ens duia diguent cada matí des de feia cinc setmanes: que cada dia de la nostra vida, cada dia, és el dia que estam esperant.

Aquell vespre ningú va dormir. Ballàrem fins a les tres de la matinada, abraçats, sense vergonya, sense pensar en l’endemà. De tant en tant, queien llàgrimes també sense vergonya. Jo m’havia d’anar amb el primer grup a l’aeroport, a les sis. Mitja hora abans començaren les acomiadades. Foren uns moments de gran confusió, tothom cercava a tothom, tothom plorava i m’abraçava. Vaig començar a bussejar entre la multitud, cercant aquells amics que més enfora se n’anaven per besar-los potser per darrera vegada. “Ens tornarem a veure” prometíem. Mentre, ens escriuríem.

No puc descriure tots els sentiments que guardo d’aquell vespre. Havíem viscuts moments durs, però cap fou tan difícil com aquell darrer viatge en un bus mig buit cap a l’aeroport, com la llarga espera a Barajas mentre el grup minvava cada mitja hora, com cantar per darrera vegada les nostres cançons a la porta de l’embarc que se’n duia a na Júlia lluny, molt lluny, com trobar-me sola per primera vegada d’ençà que vaig sortir de casa. D’aquell grup, vaig ser la darrera en pujar a l’avió.

 

He intentat captar l’esperit, les emocions, els grans moments de la Ruta en aquestes línies. I encara així hi ha mil coses que no he dit, moltes persones que no he nomenat i que en la meva opinió mereixen una menció.

La Ruta és un viatge no només cap a nous països i noves cultures, sinó directament a l’interior de les persones, on cada un explora el seu interior fins a arribar al seu vertader jo. La seva mesura no són els kilòmetres ni les hores d’avió o autocar, sinó les amistats, les paraules, els moments, les rialles i les llàgrimes viscudes.

Seguim junts, sempre en contacte, organitzant nous viatges, creant nous projectes. D’aquí a pocs dies ens retrobarem la majoria a Madrid. Vull dir que aquest és un viatge que no acaba, que té data d’inici però no final. Perquè a avui seguesc aprenent d’aquelles experiències i d’aquella gent, intentant fer de cada dia una nova aventura, una nova il·lusió.

Aina Forteza, 2n de batxillerat

Alemany a la EOI des del Joan Alcover

Els alumnes del I.E.S.  Joan Alcover segueixen participant en el programa de col·laboració amb la EOI. Enhorabona a tots els que heu obtingut la certificació i molt d’ànims per aconseguir-la el setembre als que us ha faltat un poquet! És un orgull per a aquest centre comptar amb alumnes com vosaltres.

Sagrario Longas, departament d’Alemany