Vaga d’estudiants

Arran de la petició del Sindicat d’Estudiants de sumar-se a la vaga d’estudiants de dijous dia 3 de març  per mostrar desacord amb la implantació del nou model d’Universitat (decret 3+2) i LOMQE, els alumnes del nostre centre han seguit les passes legals, regulades a l’article 14 del Decret 121/2010 en temps i forma, per exercir el seu dret a la manifestació col·lectiva de discrepància (vaga).

Per aquest motiu, i atenent a la normativa vigent, els alumnes que aquest dia no assistesquin a classe podran justificar les faltes al·legant ‘inassistència per motius de discrepància amb les decisions educatives’. La decisió sobre l’assistència d’aquest dia correspon a les famílies.

En jornades com aquesta, cal que les famílies tenguin clar que el centre segueix l’horari habitual i que els alumnes són atesos, encara que el nombre sigui reduït. A la pràctica, els professors procuraran adaptar la classe lectiva a les circumstàncies del cas i a les necessitats dels alumnes.

Us recordam que els alumnes de 1r i 2n d’ESO no poden acollir-se al dret de manifestació i, per tant, tenen l’obligació d’assistir a les activitats del centre.

Aina Llabrés, directora de l’IES Joan Alcover

Relats d’un viatge a la neu

Enguany hem fet un viatge d’estudis a Andorra. Vàrem esquiar 3 dies, i uns altres practicaven snowboard. La temperatura era molt agradable, hi havia bastant quantitat de neu i els paisatges eren extraordinaris. L’hotel no era de molt bona qualitat, ni el menjar, però com que hi passàvem poc temps, ens anava bé. Jo vaig esquiar per primera vegada i vaig arribar a les pistes vermelles. Teníem classes amb monitors molt simpàtics al matí i lliure després de dinar a mitjan matí a Granvalira. Els professors anaven a esquiar a pistes més difícils, per tant, quasi no passàvem temps amb ells. De nit, ens dutxàvem i després sopàvem a l’hotel. Fèiem molta gresca i la veritat és que dormíem molt poc. Però m’ho passava genial, perquè escoltàvem música, xerràvem entre nosaltres, ballàvem i jugàvem a jocs de taula que havien portat alguns companys. L’últim dia vàrem visitar Andorra la Vella i vàrem comprar souvenirs i detallets per a les famílies, i per acabar, ens van deixar estar una hora a la plaça de Catalunya, a Barcelona. Tornaria a fer aquest viatge un milió de vegades més.

Alexandra Charapova

 

 

 

En aquest viatge de cinc dies tots hem gaudit molt. Varèm estar emocionats, cansats, alegres, enèrgics…

Al primer dia de la nostra arribada vam anar a provar-nos el nostre equip d’esquí i després de recollir-lo varèm tornar a l’hotel. Estàvem molt cansats, però en arribar la nit les nostres energies van tornar. Els meus companys corrien d’un costat a l’altre i feien massa soroll, per això els següents dies ens van imposar un toc de queda.

Els tres dies següents l’itinerari va ser el mateix: ens despertàvem , esmorzàvem i després anàvem al Funicamp. Teníem dues hores de classes d’esquí, el dinar i després la tarda lliure. Com que mai no havia esquiat abans, les classes em van ser molt útils. A l’últim dia vam anar a Andorra la Vella capital i vàrem tenir unes tres hores abans de partir cap a Barcelona i tornar a casa. Va ser un viatge memorable!

Jun Yu Du Ye

 

 

Són les cinc de la matinada. Em trobo, mig adormit, dins el desèrtic aeroport amb un fred que pela. D’aquí a unes hores, agafaré un avió en direcció Barcelona, però no aniré pas sol: els alumnes de quart d’ESO estem a punt de començar el nostre viatge d’estudis, destí Andorra.

Un cop embarcades les maletes i salvat el control de seguretat, esperem impacients el nostre vol. Després d’uns minuts eterns, podem començar a embarcar. Durant el viatge la majoria aprofitem per tancar els ulls una mica, no tenim temps per a gaire cosa. En un moment estem aterrant al Prat. L’espera de les maletes es fa llarga. Una vegada que tot està en ordre, baixem tots junts a la terminal d’autobusos on agafarem el que ens portarà a Andorra. No hem fet res més que començar! El trajecte en autocar ens deixa temps per a tot. Alguns dormin, altres juguen a jocs de taula; uns conversen, altres escolten música… Com més ens apropem a Andorra, més espectaculars són les vistes. Passem la frontera sense problemes i el paisatge es transforma a l’instant. Passem per pobles envoltats de muntanyes tacades de blanc. La neu arriba pràcticament a tots els racons. L’autobús s’atura davant l’hotel. Ja hem arribat a Encamp. Agafem la nostra clau i cada grup es dirigeix cap a la seva habitació. Aprfitem el temps que tenim abans d’anar a cercar els esquís, per descansar una estona. Passades dues hores sortim fora l’hotel, ben abrigats a esperar el bus de línia que ens portarà a la tenda de lloguer per recollir la nostra equipació. Una ocasió perfecta per a observar l’ambient del poble. Tornem a l’hotel i després de sopar passem unes hores d’una habitació a una altra fins que ja no podem més i ens n’anem a dormir.

L’endemà, ja esmorzats, ens afanyem a vestir-nos per agafar d’hora el bus que ens portarà a l’entrada del Funicamp. Durant els cinc minuts que dura el trajecte del Funicamp fins a l’estació, no puc separar els ulls de la finestra de la cabina. Quina escena tan espectacular! La nit anterior havia nevat, tot estava cobert d’un blanc pur i lluent. El primer dia ens separem en grups segons la nostra experiència anterior amb l’esquí. Aprenem la teoria bàsica abans de posar-la en pràctica en les pistes més senzilles. Acabades les classes del matí, dinem a les pistes. A la tarda esquiem de manera lliure fins a les cinc, quan tanquen les pistes. En aquesta hora ens reunim en el centre de l’esplanada, davant de l’entrada, per recollir l’equipació i així baixar de l’estació.

El segon dia a les pistes ha estat més àgil. Les classes s’han centrat en la practica i a la tarda, la majoria de persones que no havíem esquiat mai, hem pogut defensar-nos a la pista. El darrer dia d’esquí, hem descendit pistes més avançades durant les classes i gaudit el temps lliure de la tarda.

L’últim dia en Andorra hem visitat la capital durant el matí. Ens hem trobat amb uns carrers amples, plens de botigues. Després hem agafat l’autocar que ens ha tornat a Barcelona per agafar el vol de tornada a Mallorca.

Sens dubte ha estat una experiència inoblidable poder fer un viatge a un país tan especial i únic com Andorra.

Lluís Ferreiro Carbonell

 

 

A les vuit del matí arribàrem a Barcelona, on de seguida agafàrem el bus que ens esperava. Quan arribàrem al nostre destí, Andorra, ens acomodàrem i ràpidament agafàrem un bus fins a la tenda on ens deixarien tot l’equip per a esquiar. En tenir tot el necessari per a esquiar, vàrem estar fins a l’endemà descansant a l’hotel. Al dia següent agafàrem el bus, després el telefèric per a arribar fins a la nostra estació d’esquí. Quan hi arribàrem ens presentaren els nostres professors d’esquí i llavors començàrem les classes. Tots els dies que vàrem estar-hi, les clases les teníem al dematí. Llavors, l’horaxabaixa era totalment lliure. Els primers dies només baixàrem pistes verdes i blaves, però el darrer ja en baixàrem de vermelles i tot. Per a mi el darrer dia va ser el millor de tots. La veritat és que vàrem tenir un temps fantàstic. Si pogués, hi tornaria ara mateix. Ha estat una experiència inoblidable, també en gran part pels meus companys.

Bawati Massutí Sureda

 

 

El passat dia 18 de gener, amb la ingènua convicció que com a casa no hi ha enlloc, que el més important és estar amb la família i que, malgrat tota l’expectació que s’havia creat al voltant d’aquest viatge, no m’estava perdent realment un fet important, em vaig aixecar de matinada sorprès per l’ara òbvia realitat que tot allò que havia dit abans no era res més que un engany de la meva ment. Mentre jo m’aixecava del llit amb tendresa i em disposava a despertar-me amb un sobtat cop d’aigua freda, els meus professors, companys i amics de la infància sobrevolaven el Mediterrani camí a les desconegudes muntanyes d’Andorra.

Es podria dir que m’avergonyia del que havia fet, però les raons de la meva absència al viatge no foren realment culpa meva. No m’aturava de dir-m’ho un pic i un altre. Cansat d’esperar que passés el temps, mentre berenava, pensant en l’aventura que els esperava, mitjançant missatges de text falsament alegres vaig intentar xerrar amb tota aquella gent amb sort, feliç i despreocupada, que m’havien deixat a la sort de la soledat.

Durant aquell primer dia les fotografies i gravacions que vaig rebre despertaren en mi una falsa sensació de malenconia, trobant a faltar aquells moments que mai vaig arribar a viure. Perquè per tan sols uns instants va semblar-me ésser lluny de casa i veure als meus peus com s’anaven superposant els petits flocs de neu que queien del cel i formaven una fina capa de gel.

Malgrat les alegres festes del patró de Palma, la setmana passava lentament. Cada horabaixa m’amoïnava llegint les vivències dels meus amics i observant aquelles imatges de paisatges nevats. Quan observava les fotografies, no era enveja, sinó exclusió el que sentia. Però no era un sentiment real. Desitjava haver anat al viatge, però vaig notar en els missatges dels meus amics que la distància i la meva absència no els agradava. Malgrat tot, ells també em trobaven a faltar i això em va reconfortar per a passar els darrers dies d’espera.

Potser no hagi estat l’experiència que m’esperava, però he trobat  en mi mateix i viatjant a enlloc, al meu interior l’amistat que tant ansia tenir la gent i un poc més de maduresa que esper que em permeti cuidar-la per molts anys més.

Martí Negre García

 

 

El viatge d’estudis d’ 4t d’ESO  de l’IES Joan Alcover, es va realitzar la setmana del 18 al 22 de gener.

Va començar el dilluns 18 a les 4:30 del matí quan ens vàrem haver d’aixecar per estar a l’aeroport a les 5:30. Allà ens vàrem veure tots i començàrem una setmana d’emocions i alegries que estàvem esperant des de feia molt de temps.

El primer dia desprès d’arribar a Barcelona prenguérem l’autocar fins a l’hotel on ens va deixar. Ens hi instal·làrem i a l’horabaixa anàrem a cercar l’equipament d’esquiar. El segon dia partírem amb totes les coses d’esquiar fins al Funicamp que ens va dur fins a les pistes on coneixeríem el nostre monitor. Vàrem fer grups de vuit persones i al meu grup ens va tocar un senyor molt divertit que s’anomenava Sergi, que ens va ensenyar a esquiar.

El primer dia d’esquiar només ens vàrem tirar per les pistes verdes i alguna de blava. El segon dia ja ens vàrem tirar per pistes blaves més difícils i per alguna de vermella. I el tecer dia d’esquiar ens vàrem tirar per totes menys les negres. I finalment el divendres vàrem anar a Andorra a fer un parell de compres, per desprès de dinar baixar amb l’autocar a l’aeroport de Barcelona i tornar a Palma amb les nostres families.

Maria Àngels Nieto Alemany

 

 

Aquests cinc dies han estat de companyonia, alegria, humor i molta sintonia. També han estat plens de tristor per haver de tornar i perquè aquest meravellós viatge no hagi estat per a sempre.

En aquesta aventura ha quedat demostrat com al principi no tots havíem anat plegats a classe però que la proximitat i el bon rotllo, hi han estat presents i necessaris per a prosperar com a persones.

Ens ha servit per a augmentar la confiança en els altres i en nosaltres mateixos i per a aprendre a conviure i empatitzar amb un grup de persones que potser abans no havíem intentat conèixer.

Júlia Runza Ochogavía

 

 

Dia 18 vàrem agafar un avió a les set del dematí cap a Barcelona. Quan vàrem arribar, vàrem agafar un bus de tres hores fins a Andorra, i allà vàrem fer el check-in a l’hotel “La Mola”. L’hotel estava prou bé, el menjar era bo i les habitacions estaven ben distribuïdes.

El segon dia vàrem començar les classes d’esquí. De 10 a 12 teníem classes d’esquí obligatòries amb els monitors assignats, que eren molt simpàtics. A les 12 havíem de baixar a dinar a un menjador que hi havia a les pistes, però aquell menjar no era gens bo. Després de dinar teníem la resta de l’horabaixa lliure fins a les 16:30, que era quan havíem d’agafar una cabina anomenada “Funicamp” per tornar a l’hotel que es trobava a la parròquia d’Encamp. Durant els tres dies que vàrem esquiar vàrem seguir la mateixa rutina.

Finalment, l’últim dia vàrem anar a Andorra ciutat de compres, i després vàrem tornar a dinar a l’hotel. Quan vàrem acabar, un bus mos va dur de tornada cap a Barcelona, on vàrem poder fer una volta abans de tornar a s’aeroport.

Per jo, ha estat un dels millors viatges que he fet en sa meva vida, l’he disfrutat moltíssim.

Lucia Marino Farres

 

 

La setmana del 18 de gener, els alumnes de 4t d’ESO vàrem anar de viatge d’estudis a Encamp, Andorra. Hi havíem anat per esquiar, lògicament, i ens ho vàrem passar francament bé. Vàrem arribar a l’aeroport de Barcelona a les 8 aproximadament i vàrem anar de seguida a agafar l’autobús que ens duria fins als Pirineus. El viatge va ser llarg, però estàvem tots molt emocionats pel que vendria. Vàrem arribar a la fi a l’hotel La Mola (**) devers les 13:00 i, després de dinar, vàrem anar a agafar les botes i els esquís: ja estàvem preparats per a començar a esquiar!

Dimarts, dimecres i dijous varen ser més o menys iguals, però no per això més avorrits. Més aviat el contrari: ens ho vàrem passar tan bé que no ens en vàrem ni adonar i ja s’havia acabat la setmana! Els professors acompanyants varen ser en Polo, na Lídia (tots dos d’Educació Física) i en Miquel (d’Orientació), que ja sabien esquiar molt bé i se n’anaven ells sols. Nosaltres vàrem fer grups (principiants i nivell mitjà) i vàrem tenir dues hores de classe cada dia, amb uns monitors que, a més de ser molt simpàtics, ens varen ensenyar a esquiar i a millorar la tècnica del paral·lel. Quan arribàvem a l’hotel, després de disfrutar de les quatre hores de poder esquiar per les pistes que volguéssim d’una de les estacions d’esquí més grans dels Pirineus, arribàvem a l’hotel, ens dutxàvem i després de sopar ens quedàvem a qualque habitació. Gana no en passàvem, ja que a més del bufet per berenar i sopar, teníem un supermercat just abaix de l’hotel per comprar el que volguéssim! Podíem fer i anar on volguéssim, però havíem de ser a les nostres habitacions a les 23:00, cosa que, com es pot suposar, tots respectàvem sempre. Per aquest motiu, aconseguíem dormir un màxim de 5 hores aproximadament: ens havíem d’aixecar per berenar a les 8:00!

El darrer dia vam anar a Andorra la Vella. Allà vàrem fer les compres pertinents (roba, regals, souvenirs, …) i vàrem visitar una mica els quatre carrerons que era la ciutat. El bus ens va recollir allà a les 12.00 per anar a dinar a l’hotel i després tornar a Barcelona (per agafar l’avió). Com que anàvem tan bé de temps, vàrem tenir la sort de tenir una hora per visitar Barcelona. Finalment, vàrem agafar l’avió de tornada a casa. Vàrem arribar tard i molt cansats per les hores acumulades de no dormir, però feliços perquè ens ho havíem passat molt bé, i perquè ara ens coneixíem tots una mica més i érem alguna cosa més que companys.

Bernat Pol Blesa

 

 

Vàrem partir de l’illa dilluns al matí i arribàrem al migdia. Durant el trajecte de Barcelona fins a Andorra vàrem estar dins l’autocar, cridant i fent festa.

En arribar a l’hotel, ens van presentar l’Ezequiel, el cambrer que durant el viatge i ara mateix, és el nostre ídol.

Els passadissos desbordaven de festa, Tothom tenia coses que fer i cada habitació era un món distint. Només sortint un minut fora de l’habitació podies descobrir moltes coses. Sempre hi havia events, per estúpids que fossin.

Al dia següent vàrem començar les classes d’esqui. A alguns els era més difícil que a altres, però sense excepció, al final del dia tots vàrem estar esgotats. Aquell dia els passadissos varen estar més tranquils durant una estona, però després del sopar tornava a haver-hi festa. Va ocórrer aixó durant els dies de classe. I l’últim dia vàrem baixar a la capital. Alguns compraren roba, altres formatge i altres records per a la seva família. En tornar ens vàrem acomiadar de l’Ezequiel i tornàrem al país.

Federico Sobrero

 

 

Aixecar-se a les cinc del matí suposa un gran esforç, però l’emoció i els nirvis de començar aquesta aventura ens donen forces i ens ajuda a sobreviure a totes les hores d’avió, aeroport i bus. Arribam i el fred comença a notar-se, però arriba més excitació per a elegir habitacions, material, conèixer el poble, la primera nit…i l’oblidam. A partir d’aqui els tres dies següents comencen a transcórrer amb la mateixa rutina: aixecar-se prestet, berenar, posar-se les condemnades botes, agafar el bus i el funicular per a arribar a l’estació, dues hores de classes d’esquí o snowboard, dinar, quatre hores lliures per a passar-les esquiant i gaudint amb els amics i companys, tornar a l’hotel, més temps lliure per a riure, jugar, fer massatges, anar d’habitació en habitació, menjar…, sopar i a “dormir”. Finalment arriba el darrer dia i ningú vol marxar. Passam el matí a Andorra abans de preparar-nos per a totes les hores de camí de tormada que ens esperen.

Mar Fayas

 

 

Tot va començar a les quatre del dematí, a aquesta hora em vaig haver d’aixecar per recollir les meves amigues i portar-les a l’aeroport: havíem de ser-hi a les a les cinc i mitja. No m’importava aixecar-me tant prest perquè sabia que m’esperava una gran aventura.  Havíem de facturar les maletes i vàrem embarcar a les 7. Era la primera vegada que pujava a un avió. Va estar molt bé. Vaig gaudir molt mirant el paisatge per la finestra. Vaig trobar molt curt el viatge: només era mitja hora, més o manco. Arribem a Barcelona, es la meva ciutat preferida, i de seguida vàrem pujar al bus de camí a Andorra. Eren tres hores de trajecte! Va estar bastant bé perquè jugàvem a jocs de cartes. Després vàrem fer una aturada a un poble, a Catalunya. Quan arribàrem a Andorra, vàrem anar directament a l’hotel. Era un hotel de dues estrelles, però estava bastant bé. Vàrem dinar i després vam anar a recollir en una botiga el nostre equipament d’esquí. Al dia següent ens vam haver d’aixecar a les set per esmorzar a les vuit. La primera nit no vaig dormir molt bé ja que no era el meu llit de sempre. Després d’esmorzar, un bus ens portà cada dia fins a l’estació i des d’allà anàvem en un telefèric fins a una l’altra estació. Eren uns vint minuts en telefèric que m’encantaven, perquè veies tot el paisatge nevat. Era realment bonic. Al matí teníem un monitor que ens ensenyava, anomenat Sergi, després a les dotze i vint del migdia anàvem a dinar i teníem el vespre lliure fins a les quatre i mitja. El primer dia em vaig tirar per pistes verdes i blaves fàcils. Després, els meus amics em van portar a una de blava difícil i va ser la meva primera caiguda, però no em vaig fer mal. Després d’esquiar estàvem a l’hotel amb els nostres companys i era bastant divertit. El segon dia d’esquiar va ser igual que el primer, només que em vaig atrevir a tirar-me per altres pistes una mica més complicades. Hi havia pistes que havies de pujar-hi amb una telecadira de vint minuts i m’encantava. El tercer dia em vaig tirar per pistes vermelles més complicades. Vaig caure només una vegada. Com que era l’últim dia d’esquiar, volia aprofitar-lo. Aquest mateix dia vam anar a deixar a la botiga el nostre equipament d’esquí. Em va fer molta pena, la veritat; no volia que s’acabés això d’esquiar perquè m’agradava moltíssim. M’ho vaig passar molt bé amb els meus companys de classe. L’últim dia vam anar a Andorra la Vella de compres i a visitar la ciutat. Després vam haver d’agafar un altre cop el bus de tres hores i vam fer el mateix que el primer dia: jugar a jocs de cartes. Quan arribàrem a Barcelona, ​​ens van donar una hora per a estar per allà i vaig gastar gairebé tots els meus doblers en comprar-me coses a Barcelona. Després vam anar amb el bus cap a l’aeroport. El nostre vol es va retardar, però no m’importava perquè no volia que s’acabés aquest viatge d’estudis. Finalment el vol de l’avió va passar molt ràpid i en un no-res vàrem ser a Palma. Sobre les 23:30 vaig arribar a ca meva. Tenia moltes ganes de veure la meva família, encara que em fes pena anar-me’n. És una experiència que repetiria deu mil vegades més!

Aurora Ponce García

 

 

El viatge a Andorrra ha estat molt xulo. El primer dia, entre anar a Barcelona i pujar cap a Andorra, no vàrem fer pràcticament res. Va ser mig dia lliure per a llogar el material i organitzar la roba de la maleta.

El segon dia vàrem fer la primera classe amb monitor i la veritat és que vaig odiar l’esquí. Em va destrossar físicament, amb un mal de peu brutal, la boca seca i els llavis crullats. No obstant això, a l’horabaixa, quan ja vaig esquiar pel meu compte, li vaig agafar el gust i, de sobte, em va encantar.

El tercer dia ja era “quasi un professional”: feia les pistes que jo volia. En vaig fer de tot color. No m’imaginava mai que jo podria baixar esquiant, no redolant, una pista vermella. Espectacular!

El darrer dia no em vaig trobar bé perquè em feia molta pena acomiadar-me d’Andorra i tornar a la rutina. Al marge de l’esquí, m’ho havia passat beníssim amb els companys, compartint anècdotes i moltes rialles. No me n’havia anat i ja m’enyorava. Esper poder tornar-hi aviat.

Jaume Vaquer Rodríguez

 

 

El 18 de gener sempre ha estat una data molt significativa  per a jo, ja que és el meu aniversari. Però enguany desitjava més que arribés, ja que aquest mateix dia me n’anava de viatge d’estudis a Andorra, encara que m’havia de despertar a les quatre de la matinada per anar a l’aeroport. El viatge va ser extraordinari; em vaig fer amb gent amb la qual mai havia parlat, vàrem jugar i cantar a l’autocar i sense cap dubte el millor va ser que vaig aprendre a esquiar, cosa que vaig acabar fent molt bé. Varen ser cinc dies però em va semblar com si fossin menys de la meitat. En aquest viatge ens varen acompanyar tres professors amb experiència i passàrem l’estància a l’hotel La Mola (**).

El primer vespre des de la meva habitació es veia els flocs de neu caure i en aixecar-nos al dia següent era tot blanc, era màgic. Per jo anar a esquiar no va ser només esquiar, el fet d’anar pel telefèric o pel telecadira em va encantar, i sobretot amb les vistes tan impressionants que hi havia. A més el darrer dia vàrem poder visitar una mica la capital i semblava molt agradable viure-hi malgrat el fred.

En definitiva puc dir que ha estat un dels viatges més emocionants de la meva vida i que l’he pogut gaudir amb els meus companys de l’institut.

Maria Borràs

 

 

Tot va començar un dilluns dematí a l’aeroport on ens trobàrem tots i vàrem partir cap a Barcelona al cap de dues hores. En arribar-hi ens esperaven tres hores d’autobús. El primer dia només vàrem recollir el material per a esquiar i tornàrem a l’hotel.

El segon dia ens vàrem despertar a les 7:30 perquè a les 8 havíem de berenar. A les 10 ens esperava el monitor al Funicamp per començar a esquiar. Practicàrem amb ell dues hores i tot seguit dinàrem. Després de dinar teníem unes hores per a esquiar pel nostre compte. A les 4:30 ja havíem de baixar perquè tancaven les pistes i anàvem cap a l’hotel on podíem fer el que volguéssim respectant les normes. El sopar era a les 8 i, com que era un bufet lliure, menjàvem tot el que volíem. En haver sopat podíem passejar per l’hotel fins les 11, i passades les 11, tothom havia de ser a la seva habitació. Dimecres i dijous vàrem fer exactament el mateix amb la diferència de que dijous a les 4:30 ens vàrem aturar a deixar el material.

Divendres dematí agafàrem el bus de línia per anar a visitar Andorra la Vella, però tornàrem l’hotel per dinar. A les 3 pujàrem al mateix bus que ens havia duit fins a Andorra dilluns. A les 6:15 ja érem a Barcelona i poguérem fer un poc de turisme, però el temps ens va passar volant i vàrem haver de tornar agafar el bus per anar a l’aeroport. A l’aeroport acabàrem de comprar regals per a les famílies i l’avió ens va tornar a Mallorca on ens esperaven tots els pares i mares amb ganes de saber tot el que ens havia passat.

Francesc X. Canals Reynés

 

 

Dia 18 de gener tot d’una que em vaig despertar,com un dia normal i corrent,vaig berenar, em vaig vestir i de seguida vaig agafar  la motxilla i vaig partir cap a l’institut. De camí pensava amb els meus companys que ja eren al vol que els duria cap a Barcelona i després a Andorra.Tot d’una vaig enviar un missatge al grup i vaig desitjar-los que el viatge els anàs molt bé i que gaudissin ja que jo no hi podia ser. Em sabia molt de greu no ser-hi. A la fi em vaig aixecar contenta, ja que no era tan dolent com hem pensava quedar-me a sa Roqueta perquè hi havia les festes de Sant Sebastià i ho gaudiria perquè hi hauria moltes festes aquells dies. Els següents dies vaig decidir que era molt millor estar amb la família i així ho vaig fer els dies que restaven.Vaig trobar molt a faltar els meus companys ja que no era el mateix no tenir-los al costat. Passaven els dies i anava enviant missatges i ells m’enviaven fotos.Vaig pensar que no s’hi podia fer res i que no et podies culpar tota la setmana. Així que el que vaig fer va ser fruir del que em quedava.

Maria de Lluc Oliver

 

Fa un parell de setmanes, la meva classe i jo vàrem anar de viatge d’estudis a Andorra.

Vàrem sortir de Palma el dilluns 18 i vàrem tornar el divendres 22.

Després d’haver aterrat a la península, a Barcelona, vàrem agafar un autocar que ens va

dur fins al nostre destí. Va ser un trajecte llarg de 3 hores amb una aturada de 30

minuts per a descansar a un poble prop d’Andorra. L’autocar ens va deixar al nostre

hotel.

El primer dia ens vàrem encarregar d’anar a cercar tot el material necessari per a poder

esquiar (casc, esquís, botes…). Després, vàrem sopar a les 8 i ens en vàrem anar a dormir.

Él segon dia va ser el meu primer dia esquiant de tota la meva vida. Ens vàrem trobar

amb el nostre monitor i ens va ensenyar les coses bàsiques de l’esquí. A les 4:30 ja

vàrem agafar el telefèric per tornar al nostre hotel.

El tercer i quart dia varen ser com el segon: vàrem aprendre més coses sobre l’esquí,

fer la cunya i vàrem baixar per pistes vermelles.

El cinquè i darrer dia no vàrem anar a esquiar, vàrem tornar tot el material d’esquí.

Vàrem tenir un parell d’hores per a passejar per Andorra la Vella i fer algunes compres.

Després de dinar, l’autocar ens va venir a cercar i ens va deixar a Barcelona. A les 21:30

vàrem agafar l’avió i vàrem tornar a Palma.

Aquest viatge em va agradar molt. Jo no volia tornar. Mai m’hagués pensat que m’agradaria tant això d’esquiar, però em va al·lucinar!

Lola Català

 

La nit del diumenge 17 de gener no l’oblidaré mai perquè quasi no vaig poder dormir per culpa de l’emoció d’anar de viatge.

A  les 4 del dematí del dia 18, em vaig aixecar i vaig fer les mateixes coses que faria un dia normal per anar a l’institut però en lloc d’agafar la motxilla, vaig agafar la maleta i vaig partir direcció a l’aeroport. Quan vaig arribar-hi vaig veure que la majoria dels meus companys ja havien arribat i estaven igual o més entusiasmats que jo per anar de viatge. Agafàrem l’avió a l’hora prevista i en un no res havíem arribat a Barcelona on ens esperava l’autocar que ens enviaria cap al nostre destí, Andorra.

Com que tres hores d’autocar eren massa, ens vàrem aturar a un poble de camí a Andorra per descansar. Aproximadament a les 12:30 vàrem arribar a l’hotel i ens hi vàrem instal·lar. Vàrem dinar i anàrem a cercar el material d’esquí. A la tornada teníem la resta del dia lliure per a descansar i desfer l’equipatge.

Tot i que ens en vàrem anar a dormir tard, l’endemà, com que teníem tantes ganes d’esquiar no ens trobàvem cansats. Vàrem anar a esmorzar i partírem a les 9 de l’hotel amb destí a les pistes d’esquí. Una vegada a les pistes ens varen classificar segons si havíem esquiat o no. Els que ja havien esquiat  se’n varen anar directe a les pistes i la resta, varen ser separats una altra vegada en més grups per així poder explicar amb més facilitat. Després de dues hores amb professors, vàrem anar a dinar i després disposàvem de tres hores i mitja lliures. A les 5 de la tarda érem a l’hotel per descansar o fer el que volguéssim. Alguns varen quedar a l’hotel i altres varen sortir a fer una volta pel poble on estàvem, anomenat Encamp. Ens vàrem dutxar i vàrem descansar una mica. A les 8,30 vàrem començar a sopar i després podíem fer el que volguéssim una altra vegada.

Igual que el dia anterior, vaig dormir poc, però el temps suficient per a tenir forces per a esquiar. Vàrem fer el mateix que el dia anterior: primer dues hores amb el monitor, dinar i temps lliure. Aquest segon dia vaig començar a provar pistes més difícils. Tot i que alguna vegada vaig caure, era divertit. A la tornada, ens vàrem dutxar i vàrem utilitzar els telèfons mòbils, tot i que el Wi-Fi era lent, per parlar amb els nostres familiars bastava. A les 8:30 vàrem sopar i disposàvem d’unes hores lliures abans d’anar a dormir, perquè, com que els veïnats es queixaven, ens varen enviar a les nostres habitacions a les onze i així va començar el que seria el nostre darrer dia esquiant però no el darrer dia a Andorra.

Com ja he dit abans, dijous dia 21 de gener era el darrer dia per a esquiar, així que vàrem esmorzar ràpidament i vàrem partir cap a les pistes a més velocitat que els dos dies anteriors. Vàrem gaudir de les dues hores esquiant més divertides de tots els dies anant a pistes bastant difícils. A l’hora de dinar no es sentia molt de renou perquè tothom menjava de pressa per poder gaudir de més temps lliure per a esquiar. Ens vàrem agrupar els més bons de les persones que no havien esquiat amb la gent que sí que en sabia i ens vàrem passar tres hores sense aturar gaudint de les pistes. A la tornada, vàrem deixar el material d’esquí on l’havíem llogat i vàrem anar al hotel a dutxar-nos. Una vegada nets, jo amb tres companys més vàrem decidir anar a la capital, Andorra la Vella, a fer una volta i així tenir els llocs localitzats per a l’endemà. Ens vàrem passejar pels voltants de la capital i un altre poble que s’havien unit creant una ciutat i vàrem comprar un parell de records. El temps ens va passar volant i quasi no arribàrem a temps per a sopar. Després de sopar teníem temps fins a les 11, hora a la qual els professors ens enviaven a les nostres habitacions.

Divendres dia 22 va ser un dia que ens vàrem moure molt. Primer esmorzar a les 8,30 i deixar les maletes preparades, quan arribà l’autocar pujar-les i anar cap a Andorra la Vella. Una vegada allà disposàrem d’aproximadament tres hores per a comprar el que volguéssim o passejar-nos pel poble tenint en compte que havíem d’arribar d’hora al punt de trobada. Després d’això vàrem tornar a l’hotel a dinar i una vegada dinats, vàrem pujar a l’autocar i vàrem començar el nostre trajecte de tornada de tres hores igual que el d’anada.  Aquesta vegada no ens vàrem aturar enlloc fins que vàrem arribar a Barcelona, on ens varen deixar a prop d’un centre comercial mentre l’autocar es rentava. Vàrem entrar a unes tendes i vàrem passejar per la Rambla. Finalment l’autocar ens va deixar a l’aeroport on vàrem estar més temps del qual havíem d’estar perquè l’avió tenia una hora de retard, temps que vàrem dedicar a repassar el que havíem fet i com de divertit havia estat tot el viatge. Pels volts de les onze del vespre vàrem arribar a Palma i el nostre viatge d’estudis va finalitzar.

Aquest viatge ha estat una experiència inoblidable que m’agradaria repetir. Moltes persones diran que hem estat molt de temps fora de casa, algunes pensaran que massa, però el cert és que el temps ens ha passat volant.

Adam Abdelkader Garstka

El 18 de gener sempre ha estat una data molt significativa  per jo, ja que és el meu aniversari. Però enguany desitjava més que arribés, ja que aquell mateix dia me n’anava de viatge d’estudis a Andorra, encara que m’havia de despertar a les quatre de la matinada per anar a l’aeroport.

El viatge va ser extraordinari. Em vaig fer amb gent amb la qual mai havia parlat, vàrem jugar i cantar a l’autocar i sense cap dubte el millor va ser que vaig aprendre a esquiar, cosa que em va acabar sortint molt bé. Varen ser cinc dies però em va semblar com si fossin menys de la meitat.

En aquest viatge ens varen acompanyar tres professors amb experiència i passàrem l’estància a l’hotel La Mola (**).

El primer vespre des de la meva habitació es veia els flocs de neu caure i en aixecar-nos l’endemà tot era blanc. Era màgic.

Per jo anar a esquiar no va ser només esquiar. El fet d’anar pel telefèric o pel telecadira em va encantar i sobretot amb la vistes tan impressionants que hi havia. A més el darrer dia vàrem poder visitar una mica la capital i semblava molt agradable viure-hi malgrat el fred.

En definitiva puc dir que ha estat un dels viatges més emocionants de la meva vida i que l’he pogut gaudir amb els meus companys de l’institut.

Maria Borràs

El meu entusiasme per la neu i l’esquí abans d’anar al viatge i després són bàsicament oposats. Sincerament no estava gaire il·lusionada per aquesta aventura comparat amb la majoria de gent. En tenia ganes, això és clar, però la idea dels esquís i la inestabilitat no em feia gaire gràcia.

El primer dia, quan vàrem arribar al poble no vaig quedar gens satisfeta perquè m’ho imaginava tot nevat i preciós, en canvi ens vàrem trobar amb un hotel que no era gran cosa, feia molt de fred, però tot i així no hi havia neu.

A l’hora d’assignar habitacions, els professors acompanyants varen ser molt comprensius i ens varen deixar organitzar-nos. La primera nit, com és obvi, vàrem fer tard: totes les nines a una habitació xerrant i rient. I ja eren prop de la una quan una de nosaltres es va adonar que a defora nevava i gràcies a aquesta nevada vàrem poder esquiar bé durant el viatge.

Quan vàrem arribar a les pistes d’esquí vàrem dividir la classe en grups: els qui havien esquiat algun pic i els qui no, i dins dels qui no havien esquiat mai, que érem la majoria, ens vàrem dividir aleatòriament en grups de vuit persones.

Al meu grup ens varen assignar com a monitor el Sergi, que segons el meu punt de vista és el millor monitor que ens hagués pogut tocar. A la nostra primera sessió amb ell vàrem aprendre a posar-nos el esquís, a caminar amb els esquís posats i un parell de coses bàsiques més.

Cada dematí em despertava amb ganes d’anar a esquiar, gràcies a que teníem un monitor que tenia en comtpe la diversitat i t’ajudava si tenies més dificultats que els altres, que era el meu cas.

Ha estat un viatge inoblidable, i donaria el que fos per poder-hi tornar.

Clara Joan Bauzà

El dia 18 de gener ens vàrem haver de despertar a les 4 perquè el nostre viatge d’estudis començava.

Va ser un dia especial ja que a les 5 del dematí estàvem tots reunits a l’aeroport de Palma.

Ens n’ànavem cap a Barcelona, per agafar l’autocar que nos duria a Andorra.

A l’autocar ens ho vàrem passar molt bé ja que estàvem tots molt emocionats. Ens varen posar musica i vàrem conversar d’un munt de coses. A més, a l’autocar vàrem fer els grups per sabere amb qui estaríem a les habitacions de l’hotel.

Quan vàrem arribar a Andorra, ens vàrem presentar l’hotel i les habitacions. Va ser genial ja que tots érem veïnats d’habitació i pareixia que tots vivíem en un mateix edifici de ciutat.

Al cap d’un temps, vàrem anar a dinar en el bufet de l’hotel.

El primer dia vàrem agafar el nostre equipament d’esquí o d’snowboard i vàrem tornar a l’hotel. A la nit, després de sopar ens reuníem molta gent en una mateixa habitació i ens ho passàvem súper bé.

El segon dia ja havíem de començar les classes d’esquí o snowboard. Berenàvem  a l’hotel i després agafàvem l’autobús que ens duia cap a Grandvalira. Quan arribàvem, començàvem les classes. Ens repartírem en grups: els qui ja havien esquiat o fet snowboard i els qui era la primera vegada que ho feien. Per jo va anar molt bé, ja que només érem 3 persones que volíem fer snowboard i una d’elles ja n’havia fet, així que se’n va anar amb un altre professor. Això vol dir que a la meva classe només érem 2 persones i va ser més fàcil per al professor i per a nosaltres, els alumnes.

Quan s’havien acabat les classes, dinàvem dalt a Grandvalira i desprès podíem fer el que volguéssim: anar a esquiar o fer snowboard pel nostre compte.

A les 17 havíem d’agafar l’autobús que ens duia fins a l’hotel i allà casdascú feia el que volia i a les 20:30 sopàvem. Aquest va ser el nostre horari durant 3 dies, i ens ho vàrem passar beníssim. A més, els professors quasi no estaven amb nosaltres.

L’últim dia, vàrem berenar i vàrem anar de compres a Andorra, a fer el que nosaltres volguéssim. Desprès un autocar ens vengué a cercar i ens dugué a l’hotel a dinar.

Al cap d’un quant temps, vàrem partir cap a Barcelona i ens hi varen deixar una hora lliure per visitar la ciutat, anar de compres, passejar-nos… De Barcelona vàrem anar cap a l’aeroport perquè el nostre viatge ja s’acabava.

Va ser una experiència única i m’agradaria tornar-hi sempre que en tingui l’oportunitat.

Vaig fer snowboard per primera vegada i em va agradar moltíssim.

Adelina Filimón

Primer dia 

Els companys i professors que anàvem al viatge d’estudis vàrem quedar a les 5:30 a l’aeroport de Palma  per fer el check-in. El nostre vol partia a les 7, amb destí a Barcelona. Quan vàrem arribar a Barcelona vàrem recollir les nostres maletes i vàrem esperar l’autocar que ens portaria al nostre hotel, situat a Encamp, Andorra. En el trajecte vàrem fer una parada a un poble.

Una vegada a l’hotel ens van repartir les habitacions i vàrem començar a desempaquetar l’equipatge. Dinàrem a les 2 a l’hotel. A la tarda vàrem anar a una tenda de lloguer d’esquí i vàrem recollir el nostre material d’esquí. Després de recollir el material d’esquí el vàrem guardar a les habitacions de l’hotel i a les 8 vàrem anar a sopar. La resta del dia ens la vàrem passar xerrant i jugant amb els companys.

Segon, tercer i quart dia. 

Aquests 3 dies varen ser molt pareguts.

Al matí havíem d’esmorzar a les 8 a l’hotel. L’esmorzar era tipus bufet i hi havia molta varietat de plats. A les 9 havíem d’anar vestits amb la roba de neu, dur el material i esperar que passés l’autobús que ens duria al telefèric.

Les classes d’esquí eren a les 10 i tenien una duració de dues hores. Després de les classes anàvem a dinar a les 12 al restaurant que estava situat a les pistes. En haver acabat de dinar podíem esquiar lliurement fins a les 4 que havíem de tornar a l’hotel. El sopar era a les 8,30 i es feia a l’hotel. En tornar a l’hotel podíem fer el que volguéssim.

Darrer dia 

L’esmorzar era a les 8,30 a l’hotel. A les 9 anàrem de compres i a fer turisme a Andorra la Vella. A la una i mitja tornàrem a l’hotel per dinar. A les 3 vàrem pujar a l’autocar que ens portaria fins a l’aeroport de Barcelona. Al final del trajecte vàrem fer una parada d’una hora al centre de Barcelona. Quan vàrem arribar a l’aeroport vàrem fer el check-in. El nostre vol es va retardar i vàrem arribar a Palma a les 11 de la nit.

En general les clases varen ser molt divertides. Les pistes, una meravella. L’únic inconvenient va ser el menjar del dinar de les pistes i el Wi-fi de l’hotel. A la tarda després d’esquiar tot era un caos. La gent corria pels passadissos i s’acaramullava en algunes habitacions.

Carlos Liu

Aixecar-se a las cinc del matí suposa un gran esforç, però l’emoció i els nirvis de començar aquesta aventura ens donen forces i ens ajuden a sobreviure de totes les hores d’avió, aeroport i bus.

Arribam i el fred comença a notar-se, però arriba més excitació per a elegir habitacions, material, conèixer el poble, primera nit… i l’oblidam.

A partir d’aquí els tres dies següents comencen a transcórrer amb la mateixa rutina: aixecar-se prestet, berenar, posar-se les maleïdes botes, agafar el bus i el funicular per arribar a l’estació; dues hores de classe d’esquí o snowboard, dinar, quatre hores lliures per a passar-les esquiant i gaudint amb els amics i companys, tornar a l’hotel, més temps lliure per a riure, jugar, fer massatges, anar d’una habitació a una altra, menjar…, sopar i a “dormir”.

Finalment arriba el darrer dia i ningú vol marxar. Passam el matí a Andorra abans de preparar-nos per totes les hores de camí de tornada que ens esperen.

Mar Fayas

El passat 18 de gener vam començar el nostre viatge d’estudis. Era una aventura molt esperada i més encara si perdíem classes.

Vam arribar a l’aeroport i no podien faltar les cares d’adormit de les 5 del dematí. Agafàrem l’avió i finalment aterràrem a Barcelona,  on comprovàrem la quantitat de tendes que hi havia en comparació amb el nostre petit Son Santjoan.

I ens esperaven tres hores d’autobús que, en bona companyia, no se feren tan llargues. Passàrem la frontera i finalment arribàrem a l’hotel. La primera impressió va ser de pel·lícula: “Quina cutrada!”, “Les estrelles cauen”, “Pareix una cova”. Però això només va ser la primera impressió, ja que les habitacions eren molt grans i no hi havia de què queixar-se.

Va arribar el dia de posar-se els esquís i de tenir una experiència nova a la vida. Els monitors, en general (ja que no existeix la perfecció), varen tenir molta paciència amb nosaltres, suportant les nostres pors i caigudes cada dos per tres.

La sensació del primer dia va ser un poc decepcionant.Molta gent deia que no li trobava la gràcia. No en sabien prou per gaudir-ne.  Però aquesta idea va canviar el segon dia quan el monitor ens va dur per pistes noves, on hi havia més perill i nosaltres els havíem de superar. Va ser espectacular!

Finalment vull descriure aquest viatge amb una sola paraula: adrenalina.

Clara Picazo

Alcoverians a Berlín

A la fi va arribar el 19 de desembre. Un dia en què un grup de 2n de Batxillerat de l’institut IES Joan Alcover esperava amb ànsies des de feia un parell de mesos, un dia que seria el començament d’una de les millors experiències  de la nostra vida.

Aquest dia partíem cap a Berlín per emprendre un viatge, no només cultural, sinó també divertit, ple de moments fantàstics acompanyats de les nostres professores Mª Amparo Guardia Ruiz, Maria Sánchez Hernández i Augustina Vilaret. Tots ens vàrem dur una gran sorpresa en arribar… i es que els -5ºC típics dels països nòrdics que esperàvem atemorits s’havien convertit en 10ºC! Per tant, molta sort vàrem tenir amb el temps. A més a més, l’hotel estava molt ben situat, just en el centre devora l’estació de tren i del famós parlament. El primer dia ja vàrem gaudir d’un passeig nocturn per la ciutat, visitant un dels famosos mercadets nadalencs on hi havia molts dels plats típics alemanys, tendetes i qualque petita atracció.

A partir del dia següent començà la nostra visita guiada pels llocs més famosos de la ciutat: la visita al camp de concentració de Sachsenhausen, el passeig pel mur de Berlín, l’entrada nocturna a la cúpula del parlament,  l’observació detinguda de l’art urbà… També vàrem tenir la gran oportunitat d’entrar al “Pergamon Museum” on vàrem  contemplar la Porta de Babilònia i vàrem poder apreciar el bell bust de Nefertiti. No vàrem tenir temps per avorrir-nos i es que temps lliure tampoc ens faltà, però el més important és que a més de diversió vàrem aprendre moltes coses, gràcies als meravellosos guies que ens varen acompanyar durant els 5 dies, els quals ens explicaven la història de Berlín molt detingudament. El temps passà massa ràpid, tant que en un obrir i tancar d’ulls ja ens tocava acomiadar-nos de la ciutat. El darrer dia, el 23 de desembre, decidirem sopar tots junts a un restaurant italià on ens varen rebre amb els braços oberts i, en acabar, aquells que encara es veien amb força de caminar, varen anar al centre de la ciutat a contemplar la impactant decoració lluminosa del “Sony Center”.

Cal dir que hi ha moltes experiències que mai no oblidarem: els nostres companys que es perdien per la ciutat, les llargues nits a l’hotel… records que romandran en la nostra memòria i que difícilment es podran oblidar ja que un viatge d’estudis com aquest mereix ser recordat per tot una vida.

María Montaner Lemm, 2n batx

Elena Escorcia premiada pel millor relat contra la violència de gènere

Un dia es va esmentar a tutoria que hi havia un concurs de relat curt o dibuix contra la violència de gènere. Jo, que port des dels nou anys escrivint, no vaig dubtar a provar a veure si hi havia sort. I vaja si n’hi va haver.
Quan va sonar el timbre, em vaig trobar per casualitat amb na Pilar, la cap d’estudis, i em va avançar que havia guanyat un premi. Havia passat ja temps des d’aquesta tutoria, el suficient per oblidar-me del relat i del concurs. Encara que el millor va venir l’endemà, quan van cridar el meu nom a classe com a guanyadora oficial del concurs, ja que havia quedat en primer lloc. A més a més, els meus amics Andrés i Natalia també havien guanyat premis pels seus dibuixos.
Unes setmanes més tard, vaig assistir a la policia local de Palma, on va tenir lloc el lliurament de premis. Va ocórrer tot molt de sobte, perquè un home va venir a donar-nos l’enhorabona als guanyadors i segons després em van dir que era el batle. Tot seguit, anàrem a menjar amb ell, les catorze escoles participants. Després em feren una entrevista sobre el meu relat i les meves opinions personals sobre la violència de gènere per a la televisió i em digueren que el meu relat s’anava a publicar en tres periòdics de Balears. Res en comparació del premi principal: unes entrades pe l’Aquarium…
La publicació, pot ser que soni molt cursi, però crec que ha estat el més proper a un somni a tota la meva vida.

Elena Escorcia, 3r ESO

 

RELAT GUANYADOR CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÊNERE

Después de veinte interminables y duros años, aquí me encuentro, en compañía de mi valiente hija, más que yo al parecer, mientras con su presencia calma mis temblores y escalofríos, que jamás me atrevería a comparar con el miedo que desde hace años y hasta este mismo instante ha residido en mí, oculto a lo ajeno.

Adela se llama. Mi hija.

Y él Francisco. Mi marido.

Mi maltratador.

-Tranquila, mamá. Todo va a salir bien.

Cuantas más veces lo dice, más me cuesta creerla. Es como si la única persona que ha confiado en mí durante estos veinte años, hoy tampoco ayudara a sanar mis más profundos sentimientos.

Mi Adela… A veces me pregunto quién ha debido de sufrir más de las dos. Yo, que soporté insultos, golpes, crueles advertencias y feroces amenazas, dolor… O ella, que lo presintió todo desde el armario del fregadero, el único rincón en el planeta que él no logró hallar. Y después destruir.

-¿Ana García?

Alguien me llama y sin embargo no percibo gritos ni… gritos. Hace tantos años que nadie susurra ni habla que ya creo haber olvidado cada una de esas palabras que una vez me dijeron.

-S-sí, soy yo –balbuceo.

Ahora solo tengo oídos para los potentes latidos que ansían descansar bajo mi pecho y los recuerdos. Ni tan solo escucho el estresante mensaje de mi hija que no se decide a cesar, cuya intención pretende totalmente lo contrario: calmarme y permitirme seguir adelante. Pero no. Hoy no.

Una serie de recuerdos rondan mi mente y noto cómo mis ojos se humedecen una vez más.

Recuerdo el día de mi boda. Yo era feliz. Y recuerdo que él también lo era. Hasta caer la noche. Comenzó a insultarme y le perdoné. Acusé al alcohol de la fiesta en su lugar. Y en la luna de miel, donde montó escenas en público culpándome de cualquier cosa que atravesara los límites de su mente masculina. Porque ¿es así cómo son los hombres? ¿Violentos y crueles? Aun así, volví a perdonarle.

¿Y los siguientes diecinueve años?

Cuando supe que me había quedado embarazada, quise comunicárselo con tal de hacerle feliz de una vez por todas. No obstante, acabé en el hospital a punto de perder a mi hija por las consecuencias que se produjeron segundos después.

Recuerdo también las preguntas que se planteaba mi pequeña Adela, preguntas que ninguna niña debería hacerse.

Recuerdo el día que huyó de casa, el día que cumplió quince años, y también el día que “construimos” su escondite, como ella solía expresarlo.

Recuerdo la eficacia de su madurez y la teoría que me propuse una noche en la que tuve el privilegio de pensar en algo más que en lo que me sucedería cuando él regresara a casa: se aprende de hechos, no los errores. Un error es un simple fallo, pero un hecho es la vida.

-Buenos días, señora García. ¿Qué desea?

Adela y yo intercambiamos una mirada, conscientes de que hemos llegado hasta aquí para finalizar la pesadilla.

Voy a hacerlo.

Ya no seré una víctima.

-He venido a presentar una denuncia contra mi marido.

-¿Causa?

-Maltrato. Durante veinte años –añado.

Y suspiro.